Sobre el complement indirecte i altres datius

 

Podem dir que són datius tots els constituents de l’oració que en tercera persona del singular es poden substituir pel pronom li. Alguns d’aquests datius són complements indirectes i d’altres, no. Tot seguit veurem quins són els principals tipus de datiu i quins són complements indirectes i quins, no.

 

1. Els datius argumentals, regits: el complement indirecte

El complement indirecte el podem trobar amb verbs transitius i amb verbs intransitius.

 

1.1. El complement indirecte amb verbs intransitius biargumentals

Alguns verbs intransitius són biargumentals; és a dir, porten dos arguments: el subjecte i el complement indirecte. L’únic complement regit que porten, doncs, és l’indirecte (sovint experimentador). Són verbs com ara agradar, plaure, encantar, agafar (mal de panxa, de cap…), passar (= succeir), tocar (= ser el torn)… Molt sovint el complement indirecte apareix dislocat a l’esquerra.

 

(1) A la Lara li agraden les maduixes

(2) A la Naia li encanten les maduixes

(3) Al Nur li agafa mal de panxa sovint

(4) A la Cloe li passen moltes coses, últimament 

Hi ha altres verbs, com preocupar o molestar, que tendeixen a adoptar aquesta estructura argumental, a portar complement indirecte en lloc de directe, quan el subjecte no és agent.

 

(5) Al Pep el / li preocupa la falta de clients

(6) Al Pep li / el molesta el soroll dels nens quan juguen

 

Però:

(7) Quan veuen el Pep, els nens no paren de molestar-lo

 

1.2. El complement indirecte amb verbs ditransitius o triargumentals

Els verbs ditransitius porten dos complements regits: el complement directe (pacient o tema) i l’indirecte (meta) (8-10). També se’n pot dir triargumentals, perquè porten tres arguments: el subjecte, el complement directe i el complement indirecte. El complement indirecte sovint no es pot elidir (11), però en altres casos, més o menys freqüents, sí (12-13).

(8) He fet un regalet a la Lara → Li he fet un regalet

(9) He portat una sorpreseta a la Naia → Li he portat una sorpreseta

(10) El jurat ha concedit el premi a Jesús Moncada → El jurat li ha concedit el  premi

(11) ^?? He fet un regalet

(12) He portat una sorpreseta

(13) El jurat ha concedit el premi

  

1.2.1. El datiu inanimat

 Alguns verbs ditransitius poden portar un datiu inanimat que admeti la pronominalització amb el pronom hi (14-15).

 (14) a. Dedico les tardes als nets → Els dedico les tardes

         b. Dedico les tardes a preparar les classes → Hi dedico les tardes

 (15) L’avi donava corda cada dia al rellotge del menjador → L’avi li/hi donava corda cada dia

  

1.2.2. El complement indirecte no pot ser introduït per la preposició per a

 La gramàtica tradicional havia considerat sovint que el complement indirecte podia ser introduït per les preposicions a i per a (o per en el català oriental oral, que no distingeix entre per i per a). El motiu de la confusió cal buscar-lo en factors semàntics: alguns complements indirectes tenen valors molt propers als d’alguns complements introduïts per la preposició per a, relacionats amb les nocions de destinació o finalitat. I per aquest motiu, hi ha verbs i oracions en què els complements introduïts amb les dues preposicions són intercanviables, amb una variació de significat mínima (16-17). 

(16) a. El Nur va portar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va portar un llibre per a la Cloe

 

(17) a. El Nur va comprar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va comprar un llibre per a la Cloe 

I aquesta semblança pot portar a creure que el complement introduït per la preposició per a és, com l’introduït per la preposició a, substituïble pel pronom de datiu (li, en singular) (18). 

(18) a. El Nur li va portar un llibre

        b. El Nur li va comprar un llibre 

Però a l’hora de determinar la funció sintàctica d’un constituent el que compta és el comportament d'aquest constituent dintre de l’estructura de què forma part, no pas la semàntica. I hi ha proves sintàctiques que deixen clar que només la preposició a pot introduir el complement indirecte. Vegem-ne alguna: 

1. Si el complement introduït per la preposició per a fos un complement indirecte, s’hauria de poder coordinar amb un d’introduït per la preposició a que fes aquesta funció, però això no és possible (19). 

(19) * El Nur va portar un llibre a la Cloe i per a la Lara 

2. I al revés: si es tractés del mateix tipus de complement (indirecte, en aquest cas), no podríem trobar-ne un de cada en una mateixa oració, i el cas és que això sí que és possible (20-21). 

(20) El Nur va portar un llibre a la Cloe per a la seva filla

(21) La mestra va demanar al bibliotecari tres llibres per als alumnes de tercer 

En aquestes oracions, a més, el pronom li només pot representar el complement introduït per la preposició a, i no l’introduït per la preposició per a, com es pot veure a (22-23), que són variants de (20-21). 

(22) El Nur li va portar un llibre per a la seva filla

(22’) * El Nur li va portar un llibre a la Cloe (on li i a la Cloe no són correferents)

 

(23) La mestra li va demanar tres llibres per als alumnes de tercer

(23’) * La mestra li va demanar al bibliotecari tres llibres (on li i al bibliotecari no són correferents) 

La segona versió de cada exemple només és gramatical si el pronom li és correferent (és a dir, té el mateix referent) amb el complement indirecte que apareix a la mateixa oració introduït per la preposició a (la GIEC considera acceptable la duplicació en els registres informals i col·loquials). 

3. I finalment, una prova que a mi em sembla claríssima: si disloquem aquests complements, només l’introduït amb la preposició a pot ser representat pel pronom li, com es pot veure a (24-25), que són variants de (16-17). 

(24) a. A la Cloe el Nur li va portar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va portar un llibre

 

(25) a. A la Cloe el Nur li va comprar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va comprar un llibre 

Però si els complements introduïts amb la preposició per a no són complements indirectes, ¿aleshores quina mena de complement són? Doncs, de fet, no són complements, si entenem com a tals els constituents de l’oració regits pel verb; són adjunts del predicat (la gramàtica tradicional en deia circumstancials i no els distingia dels adjunts oracionals), i semànticament corresponen a les nocions de beneficiari, finalitat, destinació… 

 

2. Els datius no argumentals, no regits: datius benefactius, possessius i d’interès

Hi ha datius, sintagmes preposicionals construïts amb la preposició a i pronominalitzables amb el pronom li, que no són complements indirectes, perquè no són regits pel verb. Són, per tant, adjunts del predicat. Tot seguit en veurem diferents tipus:

2.1. Els datius benefactius i possessius 

Els datius benefactius i possessius comparteixen amb el complement indirecte moltes de les característiques sintàctiques i semàntiques que hem vist a l’apartat anterior, i per això es poden confondre fàcilment amb els  complements indirectes. Passa això en casos com els de (26-27), alguns dels quals els he tret o adaptat de la GIEC (§ 21.2.4 i § 13.6.1.7). 

(26) a. Cada vespre llegeixo un conte a la Cloe → Cada vespre li llegeixo un conte; A la Cloe cada vespre li llegeixo un conte

        b. L’Anna ha obert la porta a la Lara → La Lara li ha obert la porta; A la Lara l’Anna li ha oberta la porta

        c. He dibuixat un elefant a la Naia → Li he dibuixat un elefant; A la Naia li he dibuixat un elefant

        d. Hem triat una novel·la d’aventures al Nur → Li hem triat una novel·la d’aventures; Al Nur li hem triat una novel·la d’aventures

 

(27) a. El Pau renta la cara al Nur → El Pau li renta la cara; Al Nur el Pau li renta la cara

        b. A la Marta se li casa la filla

        c. A la Marta se li ha espatllat el cotxe

En els exemples de (26) tenim datius de destinació benefactius, o adjunts del predicat benefactius (o malefactius, si en lloc de benefici hi ha perjudici); als exemples de (27) tenim datius possessius, o adjunts del predicat possessius.

 

2.2. El datiu d’interès

I finalment, tenim el datiu d’interès (també anomenat, no sé per què, datiu ètic), en què s’expressa implicació en el que es diu (28). 

(28) a. La nena no em/li menja

        b. No te’m perdis

        c. Al Joan el fill gran li ha suspès el carnet de conduir

 

A (28a-b) és l’enunciador que s’implica en el que diu; a (28c) la persona implicada en el que es diu és la persona de qui es parla, el Joan.

  

Nota

Tant la Gcc com la GIEC expliquen molt bé tots aquests conceptes. També en parla Joan Rafael Ramos (1992) a la seva Introducció a la sintaxi (Alzira: Tàndem).

 

.

 

 

 

 

Els verbs 'ser' i 'estar' (i 'haver-hi'): Fabra i Solà

En el tretzè aniversari de la mort de Joan Solà, he consultat les Converses filològiques que Pompeu Fabra va publicar ara fa just cent anys, els mesos d'octubre i novembre del 1923. La idea era buscar-hi algun punt de connexió entre aquests dos grans lingüistes. I el que m'ha semblat més interessant de compartir aquí és el que té a veure amb la distribució dels verbs ser i estar (Joan Solà hi va afegir el verb haver-hi).

Pompeu Fabra no va incloure aquesta qüestió en la primera gramàtica normativa del català (Fabra 1918 [1933]), ni tampoc en la pòstuma (Fabra 1956). Només en va dir alguna cosa en diverses converses filològiques i a les entrades corresponents del primer diccionari normatiu (Fabra 1932).

Joan Solà va arribar a dir que tant la descripció teòrica com l'ús d'aquests dos verbs eren un dels aspectes més importants i difícils de la sintaxi catalana (Solà 1994), si no el més important (Solà 1987). Hi va dedicar diversos estudis que es van publicar a Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), i algun article de diari: com a mínim, un que s'ha publicat posteriorment en el recull Parlem-ne (1999), el número 16, juntament amb diverses referències menors en altres articles del mateix recull, i també del recull Plantem cara (2009). Com ja he dit, Solà va incorporar el verb haver-hi a l'estudi de la distribució d'aquests verbs, i una bona manera de veure per què és començar la lectura per l'article que comento del recull Parlem-ne (1999), el número 16 ("¿Que hi és, la Glòria?").

Finalment, és del tot rellevant comentar que, per al tractament que ha donat a aquests verbs la nova gramàtica normativa, la GIEC, també són d'una importància cabdal les aportacions del professor de la Universitat de València Joan-Rafael Ramos; entre altres, la que es pot trobar en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, la Gcc: "El SV II: la predicació no verbal obligatòria".

I ara ja sí, us deixo aquí sota les converses que Pompeu Fabra va dedicar ara fa cent anys als verbs ser i estar., que trobareu, com la resta de la seva obra, al portal Pompeu Fabra, una eina meravellosa per estudiar-la. Potser us sorprendrà veure que ara fa cent anys Fabra ja alertava d'uns usos que semblen ben actuals. I que, com passa també ara (a la GIEC mateix), atribueix als joves (de fa cent anys!) alguns dels usos que, llavors i ara, considerem que s'han d'intentar evitar.

Si voleu llegir altres apunts d'aquest blog relacionats amb Pompeu Fabra i Joan Solà, cliqueu les etiquetes que trobareu a la columna de la dreta.

.

Estudis sobre la referència als participants en diverses llengües iberoromàniques, també sobre el català

 En aquest enllaç hi trobareu un recull d'estudis sobre la referència als participants en la comunicació en diverses llengües iberoromàniques.

El capítol 11, de Lluís Payrató i jo mateixa, resumeix els resultats d'un estudi en curs sobre les estratègies discursives que utilitzen els parlants, o enunciadors, per referir-se als participants (ells mateixos i els altres) en els debats polítics del Parlament de Catalunya durant dos períodes: entre el 1932 i el 1938, durant la Segona República Espanyola, i des del 1980, l'any de les primeres eleccions autonòmiques i de recuperació del Parlament, fins al 2020. El rerefons teòric de l'estudi està format pel treball sobre la dixi que va dur a terme Steven Levinson (1983) i que van seguir altres autors, juntament amb els estudis sobre marcs participatius que va dur a terme Erving Goffman (1981), i la recerca posterior sobre aquestes àrees que fan referència al català i a altres llengües. S'han classificat i analitzat les dades obtingudes a partir d'un corpus que inclou les transcripcions de diversos debats de temàtica política (no legislativa) que van tenir lloc al Parlament entre el 1932 i el 1938, i el debat de política general sencer dels anys 1980, 1993, 2005, 2013 i 2020 (en total, més de 600.000 paraules). L'anàlisi combina els mètodes qualitatius amb els quantitatius (on s'apliquen tests de fiabilitat estadística), i destaca diverses tendències en l'ús de diferents formes i estratègies; per exemple, els tractaments de vostè, vós i tu, i l'ús de la tercera persona per referir-se a un mateix (aquest diputat, servidor, el president...). La incorporació dels marcs participatius de Goffman (1981), on es distingeix entre destinatari directe i destinatari no interpel·lat o indirecte, proporciona unes dades que donen una resposta molt més acurada a les qüestions que es plantegen a l'inici del treball que no pas l'anàlisi de només les formes díctiques de persona i els tractaments. De fet, això és vàlid no només per a l'estudi del debat parlamentari, sinó també de qualsevol esdeveniment comunicatiu en què hi hagi més de dos participants.

Més avall trobareu la sinopsi en anglès del conjunt del volum i l'índex, amb enllaços a tots els capítols. Espero que us interessi!

Synopsis

This volume brings together contributions by researchers focusing on personal pronouns in Ibero-Romance languages, going beyond the well-established variable of expressed vs. non-expressed subjects. While factors such as agreement morphology, topic shift and contrast or emphasis have been argued to account for variable subject expression, several corpus studies on Ibero-Romance languages have shown that the expression of subject pronouns goes beyond these traditionally established factors and is also subject to considerable dialectal variation. One of the factors affecting choice and expression of personal pronouns or other referential devices is whether the construction is used personally or impersonally. The use and emergence of new impersonal constructions, eventually also new (im)personal pronouns, as well as the variation found in the expression of human impersonality in different Ibero-Romance language varieties is another interesting research area that has gained ground in the recent years. In addition to variable subject expression, similar methods and theoretical approaches have been applied to study the expression of objects. Finally, the reference to the addressee(s) using different address pronouns and other address forms is an important field of study that is closely connected to the variable expression of pronouns. The present book sheds light on all these aspects of reference to discourse participants. The volume contains contributions with a strong empirical background and various methods and both written and spoken corpus data from Ibero-Romance languages. The focus on discourse participants highlights the special properties of first and second person referents and the factors affecting them that are often different from the anaphoric third person. The chapters are organized into three thematic sections: (i) Variable expression of subjects and objects, (ii) Between personal and impersonal, and (iii) Reference to the addressee.

Chapters

• Referring to discourse participants in Ibero-Romance languages
• Peter Herbeck, Pekka Posio
  Chapter 1
• Introduction
• Part I

  Variable expression of subjects and objects
• A cross-dialectic comparison of first person singular subject pronoun expression in Southern Arizona and Southeast Texas
  Ryan M. Bessett
  Chapter 2
• Variable indirect object pronoun expression

  A usage-based analysis of Galician and Spanish
  Javier Rivas, Esther L. Brown
  Chapter 3
• Variable subject expression in second language acquisition

  The role of perseveration in acquisition
  Kimberly Geeslin, Bret Linford, Tom Goebel-Mahrle, Jingyi Guo
  Chapter 4
• Part II

  Between personal and impersonal
• Portuguese a pessoa and uma pessoa

  Emerging inclusive impersonals
  Eduardo Tadeu Roque Amaral, Wiltrud Mihatsch
  Chapter 5
• Personal uses of impersonalizing strategies

  Hybrid constructions with a gente and se in rural Madeiran Portuguese varieties
  Yoselin Henriques Pestana
  Chapter 6
• On pronominal uses of geral in Brazilian Portuguese
  Juanito Ornelas de Avelar
  Chapter 7
• Toward the prevalence of a personal use of impersonal uno in Colombian Spanish
  Rafael Orozco, Luz Marcela Hurtado, Marianne Dieck
  Chapter 8
• Discourse participants in impersonal constructions

  The case of first and second person object pronouns with Spanish non-anaphoric third person plural subjects
  Emeline Pierre, Barbara De Cock
  Chapter 9
• Part III

  Referring to the addressee
• Referring to discourse participants in European Portuguese

  The form of address o senhor
  Isabel Margarida Duarte, Aldina Marques
  Chapter 10
• Variation and change in reference to discourse participantsin Catalan parliamentary debate (1932–1938 and 1980–2020)
  Neus Nogué Serrano, Lluís Payrató
  Chapter 11

4a edició del llibre 'La nova normativa a la butxaca'

 El llibre La nova normativa a la butxaca. L'Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana, principals novetats (2018) ha arribat a la 4a edició.

Informació de la contracoberta:

"El llibre La nova normativa a la butxaca presenta una selecció de les novetats normatives més recents: recull els retocs inclosos a l'Ortografia catalana (2017) que són més freqüents en textos no especialitzats i una tria dels continguts de la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (2016). Aquesta tria inclou els fenòmens que més interès, dubtes o controvèrsia han provocat en les últimes dècades, tant si contenen una modificació de la normativa anterior com si constitueixen incorporacions noves. Altres capítols tracten temes que, pels aspectes que s'hi tracten, també s'han considerat importants per a la consolidació de la llengua estàndard.

La informació es presenta d'una manera clara i assequible per a un públic no expert en llengua, conservant sempre l'esperit de la norma que hi ha al darrere. El llibre conté un índex de conceptes i paraules que en facilita la consulta."

Moltes gràcies per la confiança a tots els que ho heu fet possible!

A 'El matí de Catalunya Ràdio' sobre formes col·loquials

 Per si us pot interessar, aquí teniu els 19 minuts que aquest matí hem dedicat, amb Carme Junyent, a les opcions col·loquials i quan són adequades. I a sota, l'enllaç a un article de Joan Solà que ha sortit a la conversa.

Sobre el registre col·loquial

Joan Solà, "'Gran' i 'gros'".

Joan Solà i ‘no només’

Encara que sembli mentida, de tant en tant encara hi ha algú que qüestiona la combinació no només (és). El principal argument és la suposada cacofonia. Com si la cacofonia fos un argument per rebutjar una determinada estructura gramatical… D’altra banda, si només és un adverbi de la llengua, és difícil argumentar que no es pugui combinar amb les mateixes paraules que els sinònims solament i sols, poc freqüents en registres informals i col·loquials.

Com que de vegades, a més, s’ha invocat l’autoritat de Joan Solà per rebutjar no només (és), coincidint amb el dotzè aniversari de la seva mort he fet un buidatge del seu recull d’articles Plantem cara (2009) per veure què hi trobava sobre això, tant des del punt de vista del seu propi ús com des del punt de vista de l’anàlisi gramatical. En Solà la intuïció i la consciència metalingüística eren màximes, i per tant ens podem refiar que el que escrivia es corresponia amb el que considerava normal en la llengua. I aquest recull d’articles representa bé la seva manera d’escriure en els últims anys de la seva vida.

Sobre l’ús que fa Solà de l’adverbi només, i dels sinònims sols i solament, aquí teniu unes quantes dades quantitatives il·lustrades amb algun exemple (de passada, qui no l’hagi llegit potser se sentirà atret pel que hi diu, en els exemples, i el llegirà).

En termes absoluts, a Plantem cara Joan Solà fa servir l’adverbi només 164 vegades (sense comptar les citacions d’altres persones ni els usos metalingüístics); l’adverbi solament el fa servir 2 vegades, sempre precedit de no; i pel que fa a sols, el fa servir 16 vegades, també sempre en construccions negatives: no tan sols (2 vegades), no sols (5 vegades) i ni tan sols (9 vegades) (ni tan sols no és intercanviable amb no només).

 

○ No cal pas que aneu tot el sant dia amb un llapis i un trosset de paper a la mà, que això és només propi de les persones que viuen de l’ofici de lingüistes, les quals no es poden estar d’anotar els detalls de tota mena que els criden l’atenció (article 2)

 

○ No solament no es diu la veritat sinó que es nega en bloc i sense esquerdes (article 15.1)

 

○ Les dites tres formes la hi, li ho i li’n no han aconseguit d’imposar-se ni poc ni molt no tan sols a la llengua parlada sinó tampoc a la llengua escrita (article 151)

 

○ L’estudi lingüístic dels grans autors ens pot revelar no sols l’estat de la llengua del seu temps sinó també la relació entre la llengua d’un autor i l’estàndard del moment, si n’hi ha (article 15.1)

 

○ Només puc dedicar un article a Marta Mata. Ni tan sols puc ser original (article 110)

 

Si ens fixem en les construccions negatives amb només, no només hi surt 2 vegades; no és només, 3 vegades (cap vegada no és sols o no és solament); no són només, també 1 vegada (cap vegada no són sols o no són solament); i en altres contextos, 4 vegades: no pas només (2 vegades), no va ser només (1 vegada) i això no els passa només a ells (1 vegada).

 

○ Ara bé: jo diria que la construcció ¿Qui estima Gilbert Grape? o ¿Qui m’ha tocat les claus? també és natural, però amb un altre valor semàntic que és molt poc habitual: si volem preguntar sobre la totalitat (no només sobre el subjecte o el complement directe) (article 17.2)

 

○ Per començar, el problema no és només d’escriptura, sinó també de pronunciació (article 6.2)

 

○ [els termes “nous”] es difonen ràpidament pels mitjans de comunicació, de manera que ja no són només del terreny dels científics, com fa cinquanta anys (article 106)

 

○ Els marrecs d’avui reben la llengua, doncs, no pas només dels pares i dels mestres, sinó de la música, del cine, d’internet i dels mòbils (article 103)

 

○ Moll no va ser només l’autor, amb mossèn Alcover, del Diccionari català-valencià-balear, la proesa més gran de la seva vida científica (article 170)

 

○ Ho dic perquè això no els passa només a ells, als escriptors: també els/ens passa als humils gramàtics i m’imagino que als polítics i a tutti quanti (article 87)

 

Conclusió: a Plantem cara Joan Solà prefereix clarament només a sols i solament a les oracions afirmatives, i alterna no només (junt o separat) amb no tan sols, no sols i no solament a les negatives.

 

¿I què en diu, Solà, de la combinació no només, a Plantem cara? En parla, i concretament es refereix als que la qüestionaven o la qüestionen, en tres articles:

A l’article 74.3 (“The Cambridge Grammar of the English Language”) es refereix als gramàtics prescriptivistes que es basen en el gust personal. I per exemplificar-ho en català, diu: “Per exemple, n’hi ha que condemnen no només perquè els fa mal d’orella”.

A l’article 129.2 (“«Si no» / «Sinó»”) posa només dues vegades al costat dels altres adverbis semànticament equivalents en una construcció negativa: “I el segon terme es pot reforçar amb únicament, etc.: No hi havia sinó (únicament, (tan) sols, només) la seva família”; “Ara bé: si reforcem el primer membre (amb únicament, etc.), aleshores tots dos tenen valor positiu i el segon és més emfàtic: No solament (únicament, (tan) sols, només) hi vam sopar sinó que hi vam dormir”.

Finalment, a l’article 149 (“«Aneu alerta»”) la referència és més detallada:

De vegades els investigadors (i m’hi incloc) ens emocionem tant per una troballa que ens hi adherim fèrriament com si els altres ens haguessin atacat o ens haguessin d’atacar. O bé pot passar que ens encaterinem en una posició per la simple raó emocional d’una repugnància difusa contra l’opinió d’altri, contra una innovació, etc. Fa quatre dies uns quants professionals detestaven l’expressió no només per raons, deien, cacofòniques, i molts “espectadors” van acabar pensant-se que la preciosa paraula només no era genuïna. Com hi ha món!

 

Per acabar, en aquest mateix recull Joan Solà esmenta o fa servir tres expressions formades amb només: només caldria! (diu que no caldria sinó! hi és equivalent, articles 32.3 i 129.2), només faltaria! (1 vegada) i només que (3 vegades) (en un ús que no és el condicional que trobem a la GIEC (§ 30.2.5e) i que als articles 129.2 i 129.3 dona com a adversatiu, sinònim de però).

 

○ El que realment és incomprensible és que els altres governs no diguin ni piu: ni el de l’Estat ni el ¿nostre? No cal que m’ho diguin: ja m’imagino que, almenys el nostre, alguna cosa deu haver fet, només faltaria! (article 138)

 

○ De fet, el GDLC ja recull aquest ús […], només que el dóna com a pronominal: ¿ho és, de pronominal? (article 32.2)

Joan Solà: "Fa temps que no el veig" (1 i 2)

Arran d'una conversa de Twitter d'aquest matí, reprodueixo aquí, amb permís de la família, un article de Joan Solà sobre l'estructura del títol, que no es va incloure ni a Parlem-ne ni a Plantem cara. Es va publicar en dues parts al diari Avui els dies 26 de març i 2 d'abril del 1998 a la seva columna, Parlem-ne.

"Fa temps que no el veig" (1)

JOAN SOLÀ

A Pere Casanellas
L'ideal de tot lingüista és arribar a analitzar totes les construccions de la llengua. Encara que no aspirin a tenir el diploma de lingüistes, aquest se suposa que ha de ser també l'ideal dels professors i dels estudiants de gramàtica, perquè per això estudien gramàtica. Però a l'ideal no s'hi arriba mai: aquesta és la condició humana. És inútil que ens en planyem: aquesta condició no és pas forçosament un fet negatiu, si tenim en compte que és precisament l'agulló que ens impulsa a estudiar, a reflexionar, a investigar, a editar, vendre i comprar llibres.
Doncs vet aquí que un col·lega d'ensenyament secundari es pregunta com s'ha d'analitzar la frase que encapçala aquest escrit. Perquè resulta que un professor l'ha posat en un examen i tothom ha anat de bòlit remenant gramàtiques i no hi ha hagut manera d'arribar a cap conclusió ni unànime ni convincent. En concret, ens preguntem si que no el veig és complement o subjecte o què respecte del verb fer. Observin que la pregunta implica en certa manera que ja es té clara una altra part del problema: se suposa, i sovint s'afirma, que la paraula temps és complement directe respecte del verb fer. Si això fos "cert", aleshores que no el veig ja no podria ser complement directe, perquè de complement directe (i de subjecte i de qualsevol altra funció) només n'hi pot haver un.
La primera cosa que sembla que s'ha d'aconsellar a qui hagi de posar un examen, al nivell que sigui, és que no pregunti res que ell mateix no sàpiga clarament i que no pugui suposar raonablement que els examinands poden i han de saber. O, dit d'una altra manera: no pot preguntar res que no estigui segur que els estudiants ho poden "raonar" o discutir. Crec que la construcció que ens ocupa no compleix aquests requisits al nivell d'ensenyament secundari. En un curs universitari, amb alguna teoria ben establerta, podem donar voltes a la construcció, més que res per veure si la podem sotmetre amb la dita teoria o bé per comprovar quina potència té la teoria. Cal tenir en compte que la lingüística, a pesar dels progressos enormes que ha fet durant els últims anys, encara no està en condicions de donar de molts fenòmens respostes unívoques i decidides. I la construcció d'avui es troba en aquest cas.
Els gramàtics i els lingüistes hi donen voltes per poder decidir "què són" les diverses parts de la construcció: el verb fer, el nom temps i el fragment que no el veig. Tots tres elements presenten problemes que avui no s'han pogut resoldre. D'una banda, és còmode considerar que el verb fer és impersonal: voldríem equiparar, per exemple, fa fred amb neva, està núvol. Però hi ha lingüistes que defensen que un verb no pot tenir complement directe si manca de subjecte. Per tant, haurem de decidir què són els altres dos elements: si diem que temps és el subjecte, aleshores fer no serà impersonal, i ¿què serà que no el veig? Si que no el veig és el subjecte, tampoc fer no serà impersonal, però tampoc no sabrem què és temps; no ens convenç (ara per raons semàntiques) que sigui complement directe: realment "fa temps" no s'assembla gens amb "fa un pa de pessic". És cert que temps es pot pronominalitzar ("en fa molt"), que és un símptoma de complement; però no pas un símptoma indiscutible. Si comparem No el veig fa temps i Fa temps que no el veig, ens semblarà que la parella es pot equiparar amb aquesta altra: Arribarà avui i És avui que arribarà (aquesta última construcció s'anomena "clivellada"). Però la semblança és només aparent, com veurem la setmana entrant.

"Fa temps que no el veig" (i 2)

JOAN SOLÀ

D èiem que l'ideal de tot lingüista és analitzar totes les construccions de la llengua. Però això no vol dir que totes es puguin analitzar amb les simples nocions de "subjecte", "complement directe", etc. I sobretot, no vol dir que qualsevol estructura es deixi analitzar amb aquest joc de nocions tal com ens apareix davant els ulls, de manera lineal. Sabem, per exemple, que hi ha les anomenades estructures clivellades, que resulten de col·locar un element entre el verb ser i la paraula que: a partir de "Hi hem d'anar demà", fem "És demà que hi hem d'anar"; i l'efecte és que demà queda ressaltat, amb una pronunciació que el fa prominent. També hauríem pogut dir, per obtenir el mateix efecte, "Demà, hi hem d'anar (i no pas avui)". Doncs bé: les oracions clivellades no s'analitzen pas com si fossin oracions atributives (subjecte, verb ser i atribut), com "La pel·lícula va ser distreta".
Ara bé: la construcció que ens ocupa no té exactament aquesta estructura (no hi ha el verb ser), però sobretot sembla que no és cert que amb la nostra estructura vulguem fer destacar la paraula temps. No és igual "Fa temps que no el veig" que "Fa temps, que no el veig". La primera equival, simplement, a "No el veig des de fa un cert temps". Vull dir que hem de descartar que hi hagi el fenomen del clivellament, i per tant encara no hem trobat el model d'anàlisi que cercàvem.
Mentre els lingüistes no arribin a cap conclusió, opino que no val la pena de barallar-se amb aquesta construcció. Vull dir en certs nivells escolars. La gramàtica francesa més famosa (i probablement una de les més serioses) del mercat, la de Grevisse-Goose (1986) conclou, amb el suport dels lingüistes que se n'han ocupat des de fa gairebé un segle, que l'anàlisi de casos més o menys equiparables a aquest amb el verb fer "és realment difícil", i deixa el lector sense cap proposta concreta. En francès la dificultat encara deu ser més alta, perquè, a part d'haver-hi noms en aquesta posició postverbal ("Il fait un temps de chien"), hi pot haver també adjectius ("Il fait chaud"). La gramàtica italiana més extensa i elaborada que avui tenim (la dirigida per Renzi, 1988-1995) tampoc no arriba a cap conclusió ni aproximada (i en italià tenen una construcció exacta, "È un mese che a scritto", i variants).
En canvi, hi ha gramàtiques més escolars, castellanes i catalanes, que s'entesten a fer entrar el clau per la cabota i volen donar compte de tots els elements de la construcció: consideren el verb impersonal, la paraula temps complement directe i la resta complement circumstancial. D'acord: però és més un desig de fer encaixar els elements en estructures (sintàctiques o semàntiques) que coneixem que no pas una proposta gens ni mica convincent. ¿No és millor confessar que no podem analitzar-la? ¿És més pedagògic, més científic, més fructífer, més il·luminador de la ment dels alumnes engegar-los qualsevol dictamen que advertir-los que tenen encara molt terreny per descobrir, fins i tot terreny del més humil i habitual de la llengua?
I com aquesta construcció, n'hi ha una bona colla més, també amb un que intrigant i avui misteriós: "Tu sí que ho saps", "¿Oi que vindràs?", "Ara que som junts", "¡Que interessant que és!", "En Jordi és a casa que dina", "Tímid que és, no va gosar parlar", "Aquest monument fa poc (que) va ser declarat d'interès nacional", "¿On deu ser, aquell llibre? Que no me l'endugués a Canet...".