19 de febr. 2014

puntuació i entonació

[Apunt actualitzat mínimament amb la terminologia de la GIEC.]



Si fem un repàs a la bibliografia sobre puntuació, fins no fa gaires anys la majoria d’obres donaven per fet que hi ha una relació directa entre la manera de puntuar un text i l’entonació que faríem si el llegíssim en veu alta.

Això podia ser més o menys cert en èpoques passades, quan hi havia molt poca gent que sabés llegir i escriure: els textos escrits, efectivament, es llegien sovint en veu alta, i els punts i sobretot les comes devien ajudar els lectors a decidir on havien de fer pauses més o menys llargues per dotar el text del sentit adequat.

Actualment, la major part dels textos escrits estan pensats per ser llegits "per dins". A les nostres societats, pràcticament tota la població està alfabetitzada i pot, millor o pitjor, descodificar i interpretar un escrit. La puntuació ara té una funció ben diferent: és un recurs paralingüístic propi de l’escriptura (com la negreta, la cursiva, les diferents mides de la lletra i la disposició del text en el paper o la pantalla, entre altres) que permet estructurar els textos i facilitar que els lectors els interpretin tal com vol l’autor. Un recurs, doncs, per facilitar l’èxit comunicatiu.

Vista així, la puntuació és un conjunt de pistes –els signes de puntuació– que permeten donar, com a mínim, quatre tipus d’informació:

a) Pragmàtica: la intenció comunicativa, expressada per mitjà de la modalitat oracional. Això permet distingir les oracions (els enunciats, de fet: oracions contextualitzades) declaratives, les interrogatives, les exclamatives i, en menor mesura, les imperatives.

L’Anna ens vindrà a veure demà.
¿L’Anna ens vindrà a veure demà?
¿Quan ens vindrà a veure, l’Anna?
L’Anna ens vindrà a veure demà!
Vine a veure’ns demà, Anna! / Vine a veure’ns demà, Anna.

b) Semàntica: és el cas de l’ús de la coma que permet distingir els complements de nom (SPrep, SAdj, aposicions i oracions de relatiu) especificatius (restrictius, en diu ara la GIEC) dels explicatius (o no restrictius).

Les mares patidores sempre ens preocupem pels fills. [complement restrictiu, o especificatiu: només les mares patidores ens preocupem sempre pels fills]
Les mares, patidores, sempre ens preocupem pels fills. [complement no restrictiu, o explicatiu: les mares som totes patidores, i ens preocupem sempre pels fills]

c) Sintàctica: la puntuació permet indicar quina és l’estructura sintàctica de cada oració i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Un exemple clar és el de les enumeracions amb comes internes, en què els diferents elements se separen per mitjà del punt i coma.

A la Col·lecció d’Art Modern del MNAC es poden veure, entre moltes altres, les obres següents: Desconsol, de Josep Llimona; Poble escalonat, de Joaquim Mir; L’edat de bronze, d’Auguste Rodin; i Galeria blanca, de Santiago Rusiñol.

d) Textual: quina és l’estructura del text sencer –llarg o curt– i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Preneu com a exemple aquest mateix text: cada punt i seguit indica on s’acaba una oració i en comença una altra, i cada punt i a part (que encara que s’escrigui igual no és el mateix que el punt i seguit) indica on s’acaba un paràgraf (una unitat de sentit parcial, dintre del text) i en comença un altre.

Però, des del punt de vista didàctic –i també teòric–, el “divorci” entre entonació i puntuació va més enllà: poques vegades hi ha una relació biunívoca entre entonació i puntuació: per exemple, entre entonació final i puntuació, entre inflexió entonativa i puntuació. Vegem-ho.

La funció pragmàtica d’indicar que volem fer una pregunta d’una manera directa (modalitat interrogativa) normalment es correspon amb una entonació final ascendent en el cas de les interrogatives totals (les que es poden respondre amb o no) no introduïdes amb que; però, en canvi, es correspon amb una entonació final descendent en el cas de les interrogatives parcials (les que pregunten per una part de l’oració) i les totals introduïdes amb que.

¿Vindràs a sopar? (/)
¿Que vindràs a sopar? (\)
¿Quan vindràs a sopar? (\)

El motiu sembla clar: en la llengua oral, en el primer exemple l’absència de cap marca verbal d’interrogació (no hi ha cap partícula interrogativa) fa necessari recórrer a l’entonació final per distingir la interrogativa de la declarativa (Vindràs a sopar). En el segon exemple i en el tercer, la partícula interrogativa ja indica que estem fent una pregunta, i per tant podem conservar l’entonació “no marcada”, la descendent, sense perdre informació ni arriscar-nos a malentesos.

Les inflexions entonatives també són males conselleres, a l’hora de puntuar: posem per cas, el tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. En el primer cas podem posar-hi una coma; en el segon cas, la coma és de les més clarament rebutjades (almenys en la nostra tradició) si el subjecte no és llarg o complex (si no està format per un sintagma llarg, si no conté una enumeració amb comes internes o si no és oracional, per exemple).

Si tens ganes de llegir el diari(,) serà millor que el portis tu. [subordinada ni llarga ni curta]
 El veí del tercer primera ens porta el diari cada dia. [subjecte senzill, sense coma que el separi del predicat]
El tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada d’una certa llargada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. [subjecte llarg]
  L’Anna, el Pau, el Joan i la Pilar(,) llegeixen el diari cada dia. [subjecte complex: format per una enumeració amb comes internes; és optativa, però jo la trobo força necessària]
Qui vulgui llegir el diari(,) se l’haurà de portar de casa. [subjecte complex: format per una subordinada]

En definitiva, a l’hora de puntuar, d’ensenyar a puntuar o de corregir la puntuació d’un text d’altri, més val no tenir en compte entonacions hipotètiques i centrar-se en els factors pragmàtics, semàntics, sintàctics i textuals que hem vist més amunt.


Notes

1. En els llibres de text i a les gramàtiques, la distinció entre complements de nom no restrictius (o explicatius) i restrictius ( o especificatius) s’acostuma a trobar en el capítol o apartat dedicat a les oracions de relatiu. Però, com es pot veure més amunt, és pertinent per distingir qualsevol mena de complement de nom, ja sigui un SPrep, un SAdj, una aposició o, efectivament, una oració de relatiu.

2. La Cambridge Grammar of the English Language, de Rodney Huddleston i Geoffrey K. Pullum, té un capítol molt interessant dedicat a la puntuació. És l’única de les grans gramàtiques que s’han publicat en els últims anys que hi dedica un capítol, i bona part del que shi diu és aplicable o adaptable al català.

3. Amb Xavier Fargas, he publicat dos articles sobre puntuació: (1)
Les puntuacions possibles (sobre les intervencions dels assessors lingüístics en la puntuació dels textos, al núm. 11 de la revista Llengua i Ús) i (2) “¿Podem ensenyar a puntuar? Alguns criteris bàsics” (sobre l’ensenyament de la puntuació, al núm. 20 de la revista Articles. Revista de Didàctica de la Llengua i de la Literatura).

4. Fa un temps vaig fer un petit estudi sobre els errors de puntuació més freqüents en els estudiants universitaris (a partir del buidatge d’un corpus en castellà), que es pot descarregar (gratuïtament des dels ordinadors de les biblioteques universitàries subscrites) aquí: “La puntuación de los escritos académicos de los estudiantes universitarios”.



.